dimecres, 27 de juny del 2007

25 d'abril i Església*


La celebració del 25 d´abril comporta fer hermenèutica d´aquest fet tant per als forans com per als qui interessadament s´aferren al statu quo. A uns i a altres cal dir-los que evocar aquesta data no és una afecció malaltissa que es complau en els efectes de la derrota. Justament és el contrari, perquè no considerem irreversible la situació imposada «por el justo derecho de conquista», cal recordar i celebrar el que érem en el passat per no perdre la capacitat de projecció cap al futur. I no fou el 25 d´abril de 1707 una contesa militar perduda sense més transcendència que el canvi dels qui manaven. Va ser -en paraules de Francesc Mira- un genocidi polític. Una forma de ser i de governar-nos, representada pels furs i la llengua, allò que constitueix l´ànima i el patrimoni més noble d´un poble, va ser esborrat a sang i a foc pel borbó Felip V. El decret de Nova Planta segella aquesta ignomínia.

Però malgrat que el sable d´Almansa siga llarg i adaptadís, els 300 anys no han aconseguit el propòsit borbònic. Avui viure als territoris de llengua catalana i desconèixer-la és ranquejar socialment i cultural. Malgrat que l´Estat espanyol suporta, més que no impulsa, la realitat quadrilingüe, la penyora que ens garanteix el futur és l´aspiració dels homes i dones amb llengua altra que la castellana a no perdre-la ni resignar-nos a una lenta desaparició per assimilació al castellà. I encara que al País Valencià la política de la Generalitat no siga gaire afalagadora, no per això hem de tirar-nos pedres a la nostra teulada. Si tres-cents anys de castellanització forçada no han aconseguit que deixem de pensar, somniar i comunicar-nos en valencià, res no fa pensar, que si hi ha voluntat de romandre-hi, no sapiguem remuntar-nos lingüísticament. La imatge que proposava Ramon Muntaner, la mata de jonc, esdevé actualment d´una riquíssima virtualitat. Si la llengua que parlem uns quinze milions no es trosseja, serà tan forta i consistent com la mata de jonc. Aïllada, com el jonc de la mata, perirà perquè som una nació sense estat. No endebades els marmessors de Felip V dia rere dia propugnen la secessió del valencià. En la unitat, amb totes les varietats que la enriqueixen i avalada per tota la comunitat filològica, rau la clau de permanència i d´esdevenir llengua de la Unió Europea.

Si a nivell civil la qualificació escaient del decret de Nova Planta és la de genocidi polític, en llenguatge teològic ben bé podem considerar la postura de l´Església catòlica en aquesta llarga època com de pecat mortal; per autoria, complicitat i contumàcia. No cal dir que en una història tan vasta sempre hi ha excepcions, més lloables com més minoritàries. Per altra banda convé assenyalar també que el prestigi del valencià i la contundència de l´anomenada Batalla de València hagués estat distinta, positivament parlant, si l´Església hagués acompanyat en el que li pertoca el procés de represa de la llengua. Efectivament, quan el 1974 es publicà amb aprovació de tots els bisbes de País Valencià el Llibre del Poble de Déu, amb tota l´embranzida postconciliar que l´acompanyava, si haguessen romàs fidels als signes dels temps, en compte d´atemorir-se i renunciar a la seua responsabilitat pastoral, avui el valencià tindria una altra estimació per part dels sectors populars i seria una llengua litúrgica viva com ho és a Catalunya i les Illes Balears. Una ocasió perduda, com moltes d´altres, per acompanyar els sectors actius de la societat i per reparar el passat botifler.

Com a tasca indefugible per al futur immediat de l´Església valenciana hi és la d´assumir amb totes les conseqüències el valencià com a llengua litúrgica. No és presentable que les cristianes i cristians valencians no puguen participar en l´eucaristia sense renunciar a la seua llengua perquè gairebé totes les misses es fan en castellà; no és decorós que els tres bisbes titulars de les diòcesis integrament valencianes no parlen valencià; és incomprensible que els xiquets i xiquetes valencianoparlants siguen catequitzats en castellà; és tristament sorprenent que malgrat el caràcter simbòlic i humiliant del decret de Mayoral: Mandamos que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano, aquest decret encara no haja estat abolit; és decebedor, per últim, que en la visita del Papa a València només usà el valencià durant 30 segons.

El tres-cents aniversari del decret de Nova Planta ha de ser un referent per a no acceptar com a irreversibles els resultats de la batalla d´Almansa. Ja n´hi ha prou de renúncies, falses justificacions i temors infundats. L´Església no pot demorar, so pena de perdre el mínim de credibilitat que tota institució necessita, la tasca inculturadora. El valencià ha de ser la seua llengua. Aquesta és l´ocasió de substituir el record de la desfeta per l´engrescament de la refeta.

Honori Pasqual
Membre del Grup de Capellans de Dissabte

*Article publicat el 25/04/2007 a diari Levante - EMV