dijous, 21 de març de 2013

Pregó de la Setmana Santa de Bellreguard 2012

Pel seu interés, tot seguit us reproduïm el Pregó de la Setmana Santa de Bellreguard de 2012, publicat al darrer número de Ròssiga, revista oficial de la Setmana Santa de Bellreguard, i que va córrer a càrrec de Vicent Boscà, director de la revista SAÓ:





Mossén Joaquín Sendra,


Estanislao Estrugo, president de la Junta Local de Confraries de la Setmana Santa


Vicent Bonet, president de la Confraria del Santíssim Crist de la Misericòrdia


Marcos Haro, president de la Confraria del Sant Sepulcre


Alexandre Ruiz, germà major de la Confraria del Silenci Pas de la Soledat


Jaume Ascó, alcalde de Bellreguard

Senyores i senyors,


Molt bon dia.

Abans de res, he de dir-los que estic molt satisfet perquè m’hagen convidat per a poder dirigir-me a vostés en un acte tan important com aquest. Per a mi ha sigut un repte personal poder escriure el que ara els estic llegint. I com que és possible que més d’una persona s’estiga preguntant «I este home, qui és?», jo els ho explique.

Jo vaig nàixer ja fa 52 anys a València. Sóc d’Alaquàs per part de pare i d’Aldaia per part de mare, dos pobles grans que estan junts i al costat de la capital. Em dedique a l’ensenyament i al periodisme. De fet, ara sóc el director de la revista Saó, revista catòlica i la degana de la premsa en valencià amb ja més de 35 anys de vida, dos dels fets diferenciadors de la publicació.

Quan jo llegia els textos que havien escrit les persones que han fet el pregó en anys anterior, pensava que tenien un avantatge sobre mi molt important: coneixien el poble, coneixien la seua gent, les seues tradicions, la seua Setmana Santa. I jo, foraster com sóc, què els podia dir? Abans, però, els confesse una cosa: jo vaig conéixer Bellreguard fa molts anys, en la joventut primerenca. Va ser una de les primeres vegades que vaig dormir fora de casa. Recorde que la colla dels amics veníem en l’autobús i després, caminant, anàvem a la mar. Per a aquella colla d’amics, Bellreguard sempre és i serà un record molt agradable. Molt més tard vaig conéixer també una família que vivia a la inoblidable carretera. Bellreguard sempre em porta records agradables.

Per a vindre hui ací, he estat mirant alguna cosa sobre la història, sobre la islàmica Sotaia (clot d’aigua?) Per això sé que el 2010 celebraren el IV Centenari de la Carta Pobla i em va sorprendre que després de ser adquirida pel duc de Gandia l’any 1486, quasi cent anys després al 1574 es va independitzar quan era arquebisbe el gran patriarca Joan de Ribera. I em va sorprendre també que amb l’expulsió dels moriscs en 1609 la població quedara reduïda a unes quantes famílies. I després arribem a l’actualitat, amb quasi 5.000 habitants.

I sé de les festes que organitzen al patró sant Miquel, i les festes dels carrers de Sant Vicent, Sant Antoni, Sant Francesc i al Santíssim Crist de la Misericòrdia. Quina advocació més bonica i compromesa... Jo vinc d’un poble amb el Crist dels Necessitats (Aldaia) i el Crist de la Bona Mort (a Alaquàs).

Gràcies a l’historiador Fermín Pardo sé dels seus balls: el ball pla, el de la forca o el de la pandereta. Conec també les festes de Moros i Cristians amb la gran quantitat de comparses i, sobretot, he conegut la seua Setmana Santa. Llegint la revista Ròssiga he descobert autèntics personatges, presents i absents, alguns dels quals semblen com la història de la seua Setmana Santa.

Però, realment, què és la Setmana Santa? Què se celebra? A què obliga, si és que obliga a alguna cosa? Perquè, clar, a ningú obliguen a vindre a missa, ni a ser confrare, ni a adquirir un compromís amb Déu i amb el seu Fill. Qui ho fa, ho fa per fe, per tradició, per costum. I després, què?

Espere que vostés no tinguen a mal que jo siga una miqueta provocador amb algunes de les meues paraules. La meua intenció és aportar una reflexió perquè la tinguen en compte, si ho estimen oportú. Jo em pregunte: si Jesucrist visquera ara en carn i ossos, com seria? Com vestiria? Formaria part de les organitzacions no governamentals? Es rebel·laria contra les injustícies? Coincidiria amb els hipotecats o amb els hipotecadors? Al costat de qui estaria? Quins serien els malalts que curaria? Faria vaga? En quina llengua parlaria ací a Bellreguard?

Vicent Andrés Estellés, poeta de Burjassot que va morir el 27 de març de 1993, va escriure:

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble.

I malgrat que ell potser no pensava en Jesucrist, realment crec que aquestos tres versos mostren molt bé el compromís i el projecte de Jesús.

Si aquesta és la setmana més important de l’any cristià, si és el nucli central del cristianisme: la mort i resurrecció de Jesucrist. Davant del Jesús crucificat podem i hem de preguntar-nos:
Per què va ocórrer això?
Per què Jesús va acabar d’eixa manera?
Per què el final de la seua vida va ser tan cruel i violent?

En diversos llocs de la Bíblia se’ns diu que la mort en creu és la prova més gran de l’amor extremat que Déu ens té: “Tant va estimar Déu el món que entregà el seu mateix Fill”. Tanmateix, aquest comportament diví no resulta fàcil d’entendre sense l’ajut de la fe. Jo els invite a preguntar-nos cadascú:
Què és per a mi la mort de Crist en la creu?
Què significa?
Segurament, més d’una volta ens hem escandalitzat que el Déu Totpoderós no estalviara al seu Fill un patiment tan horrorós. ¿No és veritat també que ens hem queixat a Déu pels patiments i per les creus que ens sobrevenen en la vida, fent-lo inclús culpable d’elles ja que no ens les ha llevades del damunt quan li ho hem demanat?

Quan els textos bíblics diuen que Déu va “entregar” el seu Fill únic a la mort, no estan dient-nos que Déu va enviar directament a Jesús eixos patiments perquè eren necessaris per a la reparació de les nostres accions negatives. No.

Si fóra així, estaríem creient en un Déu sanguinari, com els déus dels pobles primitius que necessitaven víctimes i fins i tot sacrificis humans com a reparació pels comportaments incorrectes dels humans.

La creu és bona per a nosaltres perquè a través d’ella ens arriba la salvació. Però, atenció: no és el patiment i la mort en creu en si mateix allò que ens salva. Déu no es complau en el dolor, no és feliç ni se sent reparat veient patir el seu fill estimat.

Jesús de Natzaret mor a la creu perquè els dirigents jueus i les autoritats romanes el maten per la manera com va viure. Les seues accions i paraules van ser una provocació constant i posaven en evidència la falsedat dels seus comportaments i discursos. I Ell podria haver evitat la seua mort, però no fa res per estalviar-se el patiment. Ell viu i pateix com a home, com a persona. I deixa en evidència aquells que el que realment volien era fer-lo desaparéixer perquè era un perill massa evident, amb massa èxit mediàtic, que diríem ara. El seu compromís, el seu model de vida, posava en perill el poder dels dirigents i, clar, el poder sempre és el poder.

Jesús, un home de poble, fill de fuster, seglar, quan es tractava d’ajudar a algú d’un mal físic i moral, feia el que calia. I es saltava allò que ensenyaven els escribes, fariseus i sacerdots sobre la necessitat del dejuni, la circumcisió, de respectar el descans del dissabte, de no acostar-se als leprosos i cecs pel perill de caure en impuresa legal, la prohibició de menjar certs aliments, l’obligació de purificar-se contínuament rentant-se mans i peus en entrar i eixir de casa, sobretot si s’havia menjat amb publicans i pecadors. Enfront de tantes imposicions, Jesús anunciava que era misericòrdia (recordeu el vostre Crist) i no sacrifici allò que Déu volia.

Insistia que no són les persones sanes les qui necessiten el metge, sinó les malaltes. I que Ell havia vingut a buscar a qui estava perdut. Envoltat de pobres, malalts, dones indefenses, xiquets abandonats, proclamava l’arribada d’una nova societat on tots seríem germans. En eixa nova societat, sols cabia la fraternitat, la misericòrdia, el perdó, l’atenció preferent a tots aquells que socialment no pinten res. Qui volguera ser el primer, o el més important, havia de ser el servidor de tots.

Jesús denunciava, amb valentia i llibertat, totes les càrregues que els escribes i sacerdots imposaven a la gent senzilla, que anaven rendides i desorientades com ovelles sense pastor. Res d’estrany que totes aquestes persones, el poble pla, se sentiren emparats i alliberats i el seguiren; que isqueren als carrers a esperar-lo, que l’hostatjaren a casa seua. Un dia, inclús, amb palmes, rams i cants el reberen triomfalment a Jerusalem com el Messies enviat per Déu.

Lògicament, els poderosos, cada vegada que oïen o veien aquest comportament de Jesús i l’entusiasme del poble, s’adonaven que posava en evidència la seua hipocresia i supèrbia i anaven perdent prestigi. I els corroïa l’enveja. No podien suportar l’èxit popular de Jesús. I arribà l’enfrontament. Les discussions amb els dirigents religiosos i polítics anaren en augment, sobretot durant l’ultima estada a Jerusalem. No podien suportar que Jesús els contradira públicament . Decidiren que havia de morir. Havien de trobar la manera de desfer-se d’ell.

Jesús, ben prompte, s’adonà de la situació. I ací comença a manifestar-se fins a quin punt Jesús ens estimava. Perquè sabent el que anava a caure-li a sobre, si continuava obrant i parlant amb convicció i llibertat, no es va fer arrere. Al contrari, va plantar cara. Podia haver-se estalviat la mort en creu sols demanant excuses a les autoritats. Però no ho va fer. I per això el mataren

Jesús no va buscar la mort en pla masoquista. No li agradava morir. Jesús mor perquè es manté fidel a la seua missió. Ell no imposa, sols anuncia i proposa, i deixa a tots la llibertat d’acceptar-lo; en definitiva de fiar-nos d’Ell, de seguir-lo, si vols. 

Ara bé, ¿com anàvem a acceptar eixa invitació a creure en Ell i seguir-lo, si Ell, per por dels patiments i de la mort, a última hora es desdeia de tot el que havia dit i fet? Impossible. Jesús es manté fidel a la seua missió i carrega lliurement amb les amargues conseqüències que això comporta, i els dóna així la major prova del seu amor. “Ningú té amor més gran que qui dóna la vida per un altre”, havia predicat. Per això mor Jesús. Per fidelitat, per ser conseqüent amb el projecte, amb la missió que s’havia marcat.

El Pare, ¿com es comporta davant d’una decisió tan sublim? La respecta. Com respecta igualment la llibertat dels qui decideixen matar-lo. I com respecta també la decisió de cada u de nosaltres d’orientar o no orientar la vida a la llum de l’evangeli, de ser o no ser cristians. No es pot creure a la força. Es tracta d’una opció lliure que cadascú ha de prendre en un moment o altre de la vida.

I pregunte en veu alta: si Jesús fóra un de nosaltres, com actuaria hui, al març de 2012? Al costat de qui estaria? Quins serien ara els dirigents jueus i les autoritats romanes que el perseguirien? Contra què es rebel·laria? Quines injustícies denunciaria? Nosaltres, si tenim el seu model, no podríem fer més coses en el nostre dia a dia? La resposta a aquesta pregunta és clau.

Déu no va salvar Jesús de la mort, però el va ressuscitar. “No busqueu entre els morts el qui és viu”, digueren els àngels a les dones pietoses el matí de Pasqua. Amb la resurrecció, el Pare confirmava que Jesús no era un impostor, un farsant. Confirma que tot el que Ell havia anunciat, el seu estil de vida, la fraternitat entre els humans, són veritat; són realitats certes. Confirma també que podem fiar-nos de Jesús.

Nosaltres, al segle XXI, continuem tenint el seu model de vida. I tenim la llibertat d’escollir lliurement el que volem de nosaltres: si volem passar pel món fent el bé, disposats a servir i no a ser servits; acostar-nos, com a bons samaritans, als més necessitats; perdonar a tots, inclús als enemics; ser misericordiosos... En definitiva, intentar seguir el model de Jesús.

Perquè en la societat actual, podem viure, actuar, sofrir i morir de forma autènticament humana i cristiana, ja que Jesús, a més de Fill de Déu, és l’home realitzat plenament. I és ací on nosaltres, en silenci i en consciència, hem de decidir què és el que volem fer i com volem viure. Es pot decidir que viure la Fe és vindre els diumenges a missa. Es pot pensar que seguir Jesús és rebre els sagraments i participar en la Setmana Santa. I està molt bé. Cert és que no arrisquem massa amb aquesta actitud, però està molt bé. Recorden la pregunta d’abans: si Jesús fóra un de nosaltres, com actuaria hui, al març de 2012?

Però jo pregunte: i ja està? Actuant així serem fidels a les ensenyances i compromís del Jesús home que va morir a la creu? Se’ns notarà, notarà la societat que tenim un ideal, un model, un referent? Aquesta pot ser una bona pregunta a fer-nos tots els dies de la nostra vida, just abans de dormir. Hui, què he fet o què no he fet? Com hauria actuat Jesús? I no oblidem que ell podia haver renunciat a morir en la creu i no ho va fer. A Bellreguard està el Crist de la Misericòrdia. Som nosaltres fidels a Crist i a la vegada som misericordiosos? O som creients de gran magatzem: assistim, complim amb la parròquia i quan necessitem, bé siga un sagrament o qualsevol altra cosa, venim i ja està? On està el nostre compromís?

Jo els propose un joc imaginari com és l’elecció d’una sèrie de compromisos, no per a la Quaresma o per a un període determinat de l’any, no. Per als 365 dies de tots els anys. Imaginen vostés que nosaltres, totes les persones que integren la gran família cristiana, decidim, pose per cas, que:

Mai més tornaré a jutjar els altres, sinó que miraré de descobrir la persona bona.

Mai més utilitzaré paraules feridores sinó tot el contrari: buscaré paraules sanadores.

Mai més faré de l’egoisme la meua forma de ser i actuar. Viuré en gratitud amb el món i amb la resta de les persones.

Faré tots els esforços necessaris per a eliminar el pessimisme de la meua vida i el canviaré sempre per l’esperança.

No estaré tan pendent de les meues coses i em comprometré més a ajudar els altres lluitant contra les injustícies socials, laborals, socials...

Mai més tindré paraules o accions desanimadores sinó tot el contrari: tindré un entusiasme absolut per la vida i pels altres.

Oblidaré l’amargura i practicaré el perdó com a mostra de la meua estima.

Aquestes podrien ser algunes de les propostes, de les metes, dels reptes per al nostre dia a dia, no sols per a un període de temps. Realment, ¿no creuen vostés que es notaria molt més la nostra presència al món? ¿No seria una forma d’estar més a prop del Fill del Pare? ¿No seria bo per a mi, per a la meua família, per al meu poble, per al meu país, per al nostre món? Som nosaltres els qui hem de decidir com traslladem a la societat el nostre compromís. Si Ell, en molts pocs anys, va poder canviar el món, per què no ho intentem nosaltres també?

Recorden les preguntes d’abans: si Jesucrist visquera ara en carn i ossos, com seria? Com vestiria? Formaria part de les organitzacions no governamentals? Es rebel·laria contra les injustícies? Coincidiria amb els hipotecats o amb els hipotecadors? Al costat de qui estaria? Quins serien els malalts que curaria? Faria vaga? En quina llengua parlaria ací a Bellreguard?

Entre tots i totes podem trobar les respostes.

Torne al poeta i acabe:

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble.

Mai no hem d’oblidar que Déu ens estima tant que no ha posat límit ni condicions a l’amor que ens té. “Entregar el seu Fill” és l’expressió que Déu mateix va inspirar als escriptors de la Bíblia per dir-nos que res, absolutament res del que nosaltres puguem fer o dir, podrà impedir que Déu ens estime sempre.

Per això, per eixa estima que ens té, per saber que el tenim del nostre costat, ara i sempre, modifiquem el nostre món, transformem-lo, peguem-li la volta i fem-lo més just, més misericordiós, com l’advocació del Crist de Bellreguard.

Bona Setmana Sant i bona Pasqua.