Pel seu interés, tot seguit us reproduïm el Pregó de la Setmana Santa de Bellreguard de 2012, publicat al darrer número de Ròssiga, revista oficial de la Setmana Santa de Bellreguard, i que va córrer a càrrec de Vicent
Boscà, director de la
revista SAÓ:
Mossén
Joaquín Sendra,
Estanislao
Estrugo, president de la Junta Local de Confraries de la Setmana
Santa
Vicent
Bonet, president de la Confraria del Santíssim Crist de la
Misericòrdia
Marcos Haro,
president de la Confraria del Sant Sepulcre
Alexandre
Ruiz, germà major de la Confraria del Silenci Pas de la Soledat
Jaume Ascó,
alcalde de Bellreguard
Senyores i
senyors,
Molt bon
dia.
Abans de
res, he de dir-los que estic molt satisfet perquè m’hagen convidat
per a poder dirigir-me a vostés en un acte tan important com aquest.
Per a mi ha sigut un repte personal poder escriure el que ara els
estic llegint. I com que és possible que més d’una persona
s’estiga preguntant «I este home, qui és?», jo els ho explique.
Jo vaig
nàixer ja fa 52 anys a València. Sóc d’Alaquàs per part de pare
i d’Aldaia per part de mare, dos pobles grans que estan junts i al
costat de la capital. Em dedique a l’ensenyament i al periodisme.
De fet, ara sóc el director de la revista Saó,
revista catòlica i la degana de la premsa en valencià amb ja més
de 35 anys de vida, dos dels fets diferenciadors de la publicació.
Quan jo
llegia els textos que havien escrit les persones que han fet el pregó
en anys anterior, pensava que tenien un avantatge sobre mi molt
important: coneixien el poble, coneixien la seua gent, les seues
tradicions, la seua Setmana Santa. I jo, foraster com sóc, què els
podia dir? Abans, però, els confesse una cosa: jo vaig conéixer
Bellreguard fa molts anys, en la joventut primerenca. Va ser una de
les primeres vegades que vaig dormir fora de casa. Recorde que la
colla dels amics veníem en l’autobús i després, caminant, anàvem
a la mar. Per a aquella colla d’amics, Bellreguard sempre és i
serà un record molt agradable. Molt més tard vaig conéixer també
una família que vivia a la inoblidable carretera. Bellreguard sempre
em porta records agradables.
Per a vindre
hui ací, he estat mirant alguna cosa sobre la història, sobre la
islàmica Sotaia (clot d’aigua?) Per això sé que el 2010
celebraren el IV Centenari de la Carta Pobla i em va sorprendre que
després de ser adquirida pel duc de Gandia l’any 1486, quasi cent
anys després al 1574 es va independitzar quan era arquebisbe el gran
patriarca Joan de Ribera. I em va sorprendre també que amb
l’expulsió dels moriscs en 1609 la població quedara reduïda a
unes quantes famílies. I després arribem a l’actualitat, amb
quasi 5.000 habitants.
I sé de les
festes que organitzen al patró sant Miquel, i les festes dels
carrers de Sant Vicent, Sant Antoni, Sant Francesc i al Santíssim
Crist de la Misericòrdia. Quina advocació més bonica i
compromesa... Jo vinc d’un poble amb el Crist dels Necessitats
(Aldaia) i el Crist de la Bona Mort (a Alaquàs).
Gràcies a
l’historiador Fermín Pardo sé dels seus balls: el ball pla, el de
la forca o el de la pandereta. Conec també les festes de Moros i
Cristians amb la gran quantitat de comparses i, sobretot, he conegut
la seua Setmana Santa. Llegint la revista Ròssiga
he descobert autèntics personatges, presents
i absents, alguns dels quals semblen com la història de la seua
Setmana Santa.
Però,
realment, què és la Setmana Santa? Què se celebra? A què obliga,
si és que obliga a alguna cosa? Perquè, clar, a ningú obliguen a
vindre a missa, ni a ser confrare, ni a adquirir un compromís amb
Déu i amb el seu Fill. Qui ho fa, ho fa per fe, per tradició, per
costum. I després, què?
Espere que
vostés no tinguen a mal que jo siga una miqueta provocador amb
algunes de les meues paraules. La meua intenció és aportar una
reflexió perquè la tinguen en compte, si ho estimen oportú. Jo em
pregunte: si Jesucrist visquera ara en carn i ossos, com seria? Com
vestiria? Formaria part de les organitzacions no governamentals? Es
rebel·laria contra les injustícies? Coincidiria amb els hipotecats
o amb els hipotecadors? Al costat de qui estaria? Quins serien els
malalts que curaria? Faria vaga? En quina llengua parlaria ací a
Bellreguard?
Vicent
Andrés Estellés, poeta de Burjassot que va morir el 27 de març de
1993,
va escriure:
Assumiràs
la veu d’un poble,
i
serà la veu del teu poble,
i
seràs, per a sempre, poble.
I malgrat
que ell potser no pensava en Jesucrist, realment crec que aquestos
tres versos mostren molt bé el compromís i el projecte de Jesús.
Si aquesta
és la setmana més important de l’any cristià, si és el nucli
central del cristianisme: la mort i resurrecció de Jesucrist. Davant
del Jesús crucificat podem i hem de preguntar-nos:
Per què va
ocórrer això?
Per què
Jesús va acabar d’eixa manera?
Per què el
final de la seua vida va ser tan cruel i violent?
En diversos
llocs de la Bíblia se’ns diu que la mort en creu és la prova més
gran de l’amor extremat que Déu ens té: “Tant va estimar Déu
el món que entregà el seu mateix Fill”. Tanmateix, aquest
comportament diví no resulta fàcil d’entendre sense l’ajut de
la fe. Jo els invite a preguntar-nos cadascú:
Què és per
a mi la mort de Crist en la creu?
Què
significa?
Segurament,
més d’una volta ens hem escandalitzat que el Déu Totpoderós no
estalviara al seu Fill un patiment tan horrorós. ¿No és veritat
també que ens hem queixat a Déu pels patiments i per les creus que
ens sobrevenen en la vida, fent-lo inclús culpable d’elles ja que
no ens les ha llevades del damunt quan li ho hem demanat?
Quan els
textos bíblics diuen que Déu va “entregar” el seu Fill únic a
la mort, no estan dient-nos que Déu va enviar directament a Jesús
eixos patiments perquè eren necessaris per a la reparació de les
nostres accions negatives. No.
Si fóra
així, estaríem creient en un Déu sanguinari, com els déus dels
pobles primitius que necessitaven víctimes i fins i tot sacrificis
humans com a reparació pels comportaments incorrectes dels humans.
La creu és
bona per a nosaltres perquè a través d’ella ens arriba la
salvació. Però, atenció: no és el patiment i la mort en creu en
si mateix allò que ens salva. Déu no es complau en el dolor, no és
feliç ni se sent reparat veient patir el seu fill estimat.
Jesús de
Natzaret mor a la creu perquè els dirigents jueus i les autoritats
romanes el maten per la manera com va viure. Les seues accions i
paraules van ser una provocació constant i posaven en evidència la
falsedat dels seus comportaments i discursos. I Ell podria haver
evitat la seua mort, però no fa res per estalviar-se el patiment.
Ell viu i pateix com a home, com a persona. I deixa en evidència
aquells que el que realment volien era fer-lo desaparéixer perquè
era un perill massa evident, amb massa èxit mediàtic, que diríem
ara. El seu compromís, el seu model de vida, posava en perill el
poder dels dirigents i, clar, el poder sempre és el poder.
Jesús, un
home de poble, fill de fuster, seglar, quan es tractava d’ajudar a
algú d’un mal físic i moral, feia el que calia. I es saltava allò
que ensenyaven els escribes, fariseus i sacerdots sobre la necessitat
del dejuni, la circumcisió, de respectar el descans del dissabte, de
no acostar-se als leprosos i cecs pel perill de caure en impuresa
legal, la prohibició de menjar certs aliments, l’obligació de
purificar-se contínuament rentant-se mans i peus en entrar i eixir
de casa, sobretot si s’havia menjat amb publicans i pecadors.
Enfront de tantes imposicions, Jesús anunciava que era misericòrdia
(recordeu el vostre Crist) i no sacrifici allò que Déu volia.
Insistia que
no són les persones sanes les qui necessiten el metge, sinó les
malaltes. I que Ell havia vingut a buscar a qui estava perdut.
Envoltat de pobres, malalts, dones indefenses, xiquets abandonats,
proclamava l’arribada d’una nova societat on tots seríem
germans. En eixa nova societat, sols cabia la fraternitat, la
misericòrdia, el perdó, l’atenció preferent a tots aquells que
socialment no pinten res. Qui volguera ser el primer, o el més
important, havia de ser el servidor de tots.
Jesús
denunciava, amb valentia i llibertat, totes les càrregues que els
escribes i sacerdots imposaven a la gent senzilla, que anaven
rendides i desorientades com ovelles sense pastor. Res d’estrany
que totes aquestes persones, el poble pla, se sentiren emparats i
alliberats i el seguiren; que isqueren als carrers a esperar-lo, que
l’hostatjaren a casa seua. Un dia, inclús, amb palmes, rams i
cants el reberen triomfalment a Jerusalem com el Messies enviat per
Déu.
Lògicament,
els poderosos, cada vegada que oïen o veien aquest comportament de
Jesús i l’entusiasme del poble, s’adonaven que posava en
evidència la seua hipocresia i supèrbia i anaven perdent prestigi.
I els corroïa l’enveja. No podien suportar l’èxit popular de
Jesús. I arribà l’enfrontament. Les discussions amb els dirigents
religiosos i polítics anaren en augment, sobretot durant l’ultima
estada a Jerusalem. No podien suportar que Jesús els contradira
públicament . Decidiren que havia de morir. Havien de trobar la
manera de desfer-se d’ell.
Jesús, ben
prompte, s’adonà de la situació. I ací comença a manifestar-se
fins a quin punt Jesús ens estimava. Perquè sabent el que anava a
caure-li a sobre, si continuava obrant i parlant amb convicció i
llibertat, no es va fer arrere. Al contrari, va plantar cara. Podia
haver-se estalviat la mort en creu sols demanant excuses a les
autoritats. Però no ho va fer. I per això el
mataren.
Jesús no va buscar
la mort en pla masoquista. No li agradava morir. Jesús mor perquè
es manté fidel a la seua missió. Ell no imposa, sols anuncia i
proposa, i deixa a tots la llibertat d’acceptar-lo; en definitiva
de fiar-nos d’Ell, de seguir-lo, si vols.
Ara bé, ¿com
anàvem a acceptar eixa invitació a creure en Ell i seguir-lo, si
Ell, per por dels patiments i de la mort, a última hora es desdeia
de tot el que havia dit i fet? Impossible. Jesús es manté fidel a
la seua missió i carrega lliurement amb les amargues conseqüències
que això comporta, i els dóna així la major prova del seu amor.
“Ningú té amor més gran que qui dóna la vida per un altre”,
havia predicat. Per això mor Jesús. Per fidelitat, per ser
conseqüent amb el projecte, amb la missió que s’havia marcat.
El Pare,
¿com es comporta davant d’una decisió tan sublim? La respecta.
Com respecta igualment la llibertat dels qui decideixen matar-lo. I
com respecta també la decisió de cada u de nosaltres d’orientar o
no orientar la vida a la llum de l’evangeli, de ser o no ser
cristians. No es pot creure a la força. Es tracta d’una opció
lliure que cadascú ha de prendre en un moment o altre de la vida.
I pregunte
en veu alta: si Jesús fóra un de nosaltres, com actuaria hui, al
març de 2012? Al costat de qui estaria? Quins serien ara els
dirigents jueus i les autoritats romanes que el perseguirien? Contra
què es rebel·laria? Quines injustícies denunciaria? Nosaltres, si
tenim el seu model, no podríem fer més coses en el nostre dia a
dia? La resposta a aquesta pregunta és clau.
Déu no va
salvar Jesús de la mort, però el va ressuscitar. “No busqueu
entre els morts el qui és viu”, digueren els àngels a les dones
pietoses el matí de Pasqua. Amb la resurrecció, el Pare confirmava
que Jesús no era un impostor, un farsant. Confirma que tot el que
Ell havia anunciat, el seu estil de vida, la fraternitat entre els
humans, són veritat; són realitats certes. Confirma també que
podem fiar-nos de Jesús.
Nosaltres,
al segle XXI, continuem tenint el seu model de vida. I tenim la
llibertat d’escollir lliurement el que volem de nosaltres: si volem
passar pel món fent el bé, disposats a servir i no a ser servits;
acostar-nos, com a bons samaritans, als més necessitats; perdonar a
tots, inclús als enemics; ser misericordiosos... En definitiva,
intentar seguir el model de Jesús.
Perquè en
la societat actual, podem viure, actuar, sofrir i morir de forma
autènticament humana i cristiana, ja que Jesús, a més de Fill de
Déu, és l’home realitzat plenament. I és ací on nosaltres, en
silenci i en consciència, hem de decidir què és el que volem fer i
com volem viure. Es pot decidir que viure la Fe és vindre els
diumenges a missa. Es pot pensar que seguir Jesús és rebre els
sagraments i participar en la Setmana Santa. I està molt bé. Cert
és que no arrisquem massa amb aquesta actitud, però està molt bé.
Recorden la pregunta d’abans: si Jesús fóra un de nosaltres, com
actuaria hui, al març de 2012?
Però jo
pregunte: i ja està? Actuant així serem fidels a les ensenyances i
compromís del Jesús home que va morir a la creu? Se’ns notarà,
notarà la societat que tenim un ideal, un model, un referent?
Aquesta pot ser una bona pregunta a fer-nos tots els dies de la
nostra vida, just abans de dormir. Hui, què he fet o què no he fet?
Com hauria actuat Jesús? I no oblidem que ell podia haver renunciat
a morir en la creu i no ho va fer. A Bellreguard està el Crist de la
Misericòrdia. Som nosaltres fidels a Crist i a la vegada som
misericordiosos? O som creients de gran magatzem: assistim, complim
amb la parròquia i quan necessitem, bé siga un sagrament o
qualsevol altra cosa, venim i ja està? On està el nostre compromís?
Jo els
propose un joc imaginari com és l’elecció d’una sèrie de
compromisos, no per a la Quaresma o per a un període determinat de
l’any, no. Per als 365 dies de tots els anys. Imaginen vostés que
nosaltres, totes les persones que integren la gran família
cristiana, decidim, pose per cas, que:
Mai més
tornaré a jutjar els altres, sinó que miraré de descobrir la
persona bona.
Mai més
utilitzaré paraules feridores sinó tot el contrari: buscaré
paraules sanadores.
Mai més
faré de l’egoisme la meua forma de ser i actuar. Viuré en
gratitud amb el món i amb la resta de les persones.
Faré tots
els esforços necessaris per a eliminar el pessimisme de la meua vida
i el canviaré sempre per l’esperança.
No estaré
tan pendent de les meues coses i em comprometré més a ajudar els
altres lluitant contra les injustícies socials, laborals, socials...
Mai més
tindré paraules o accions desanimadores sinó tot el contrari:
tindré un entusiasme absolut per la vida i pels altres.
Oblidaré
l’amargura i practicaré el perdó com a mostra de la meua estima.
Aquestes
podrien ser algunes de les propostes, de les metes, dels reptes per
al nostre dia a dia, no sols per a un període de temps. Realment,
¿no creuen vostés que es notaria molt més la nostra presència al
món? ¿No seria una forma d’estar més a prop del Fill del Pare?
¿No seria bo per a mi, per a la meua família, per al meu poble, per
al meu país, per al nostre món? Som nosaltres els qui hem de
decidir com traslladem a la societat el nostre compromís. Si Ell, en
molts pocs anys, va poder canviar el món, per què no ho intentem
nosaltres també?
Recorden les
preguntes d’abans: si Jesucrist visquera ara en carn i ossos, com
seria? Com vestiria? Formaria part de les organitzacions no
governamentals? Es rebel·laria contra les injustícies? Coincidiria
amb els hipotecats o amb els hipotecadors? Al costat de qui estaria?
Quins serien els malalts que curaria? Faria vaga? En quina llengua
parlaria ací a Bellreguard?
Entre tots i
totes podem trobar les respostes.
Torne al
poeta i acabe:
Assumiràs
la veu d’un poble,
i
serà la veu del teu poble,
i
seràs, per a sempre, poble.
Mai no hem
d’oblidar que Déu ens estima tant que no ha posat límit ni
condicions a l’amor que ens té. “Entregar el seu Fill” és
l’expressió que Déu mateix va inspirar als escriptors de la
Bíblia per dir-nos que res, absolutament res del que nosaltres
puguem fer o dir, podrà impedir que Déu ens estime sempre.
Per això,
per eixa estima que ens té, per saber que el tenim del nostre
costat, ara i sempre, modifiquem el nostre món, transformem-lo,
peguem-li la volta i fem-lo més just, més misericordiós, com
l’advocació del Crist de Bellreguard.
Bona Setmana
Sant i bona Pasqua.
