Les enquestes ens avisen, amb una certa insistència, que el valencià ha entrat en una etapa de difícil futur. Els pessimistes hi veuen confirmades les seues preferències apocalíptiques, mentre els optimistes recorden que fa cinquanta anys el conreu del valencià era absolutament minoritari. Com en qualsevol confrontació dialèctica sempre hi ha elements aprofitables en tots dos sentits, serà útil anar un poc enllà de la immediata resposta a cadascuna d’elles i pouar, si és possible, una aigua més clara que la tèrbola de la polèmica actual.
Que qualsevol llengua és un poderós instrument de comunicació personal i social, en companyia d’altres com els de naturalesa gestual, no vol dir que deixe de ser també una forma d’expressar la radical ambigüitat humana. La paraula, fins i tot per l’entonació, pot tenir registres ben diferents, siga pel seu to afectuós o per l’impuls irat. En aquest sentit la llengua és al mateix temps via planera de comunicació i també alt mur d’incomprensió. És per això que allò que hauria de fer pont, sovint es converteix en arma de confrontació. D’ací la importància del seu valor social, la seua capacitat d’estructurar culturalment, de transmetre uns valors, una visió del món. Reconeguda, tan de forma succinta la seua vàlua pública, convindria fixar-nos un poc més en aquells aspectes més amagats que d’alguna manera són la terra nutrícia on arrela i creix la llengua.
La llengua és, en primer lloc, l’nstrument privilegiat que estructura la persona i fa possible “dir” el jo, els altres, el món. Mentre el subjecte no es diferencia de la resta de la realitat, encara no és totalment ell. Teories i sobre tot pràctiques, que converteixen les llengües en elements funcionals de comunicació, arriben a fer possible deslligar, per exemple, l’anglés basic de la cultura i literatura que ha conformat un Shakespeare, un Hopkins o un Dickinson... Tot i que qualsevol llengua té els seus nivells d’ús, sense la relació immediata o l’experiència personal que va obrint-se pas en la configuració del jo i del món, les limitacions verbals poden ser un correlat del més perillós empobriment humà.
Una mostra interessant d’aquest empobriment el podem constatar en l’estructuració religiosa de la persona. Els valencians, al costat de la pròpia expressió lingüística, en molts casos hem anat incorporant elements forasters al mateix centre de l’experiència religiosa, de tal manera que s’han produït com estrats segons la naturalesa de la relació: familiar, social, afectiva, laboral, cultural, religiosa... Una o algunes relacions s’han especialitzat en una sola llengua o, si més no, en el predomini d’una. Les fluctuacions personals acaben per produir incoherències i el jo es projecta en mosaic, sovint difícil d’interpretar pel receptor del missatge. La fe, com l’amor, exigeix la màxima coherència personal perquè té la possibilitat, com les grans opcions humanes, de conformar definitivament la pròpia persona. Des del “pare” o “mare” constitutius de les primeres i fundants experiències personals, fins la transcendent relació amb Déu, també viscut com a pare i mare, tal com recorda l’Evangeli, no hi pot haver un trencament habitual i conscient entre la llengua primera i les afegides, si no es vol caure en la inautenticitat o l’empobriment religiós. Quan una llengua és substituïda o menystinguda, amb tot l’univers cultural i tradicional que suposa, s’hi perd alguna cosa més que l’embolcall estrictament lingüístic i les persones i les comunitats n’ixen perdent. Continuar ignorant aquestes obvietats no és altra cosa que avançar en la desestructuració personal i col·lectiva, d’altra banda una més de les inflingides a les nostres pacients espatles del fa ben poc estrenat segle XXI. El retorn a la coherència lingüística i cultural és un dels camins més valuosos per tal d’anar avançant en tot allò que, com l’experiència religiosa, necessiten d’una terra ben preparada per fer possible la collita abundant de la pròpia dignitat humana.
Que qualsevol llengua és un poderós instrument de comunicació personal i social, en companyia d’altres com els de naturalesa gestual, no vol dir que deixe de ser també una forma d’expressar la radical ambigüitat humana. La paraula, fins i tot per l’entonació, pot tenir registres ben diferents, siga pel seu to afectuós o per l’impuls irat. En aquest sentit la llengua és al mateix temps via planera de comunicació i també alt mur d’incomprensió. És per això que allò que hauria de fer pont, sovint es converteix en arma de confrontació. D’ací la importància del seu valor social, la seua capacitat d’estructurar culturalment, de transmetre uns valors, una visió del món. Reconeguda, tan de forma succinta la seua vàlua pública, convindria fixar-nos un poc més en aquells aspectes més amagats que d’alguna manera són la terra nutrícia on arrela i creix la llengua.
La llengua és, en primer lloc, l’nstrument privilegiat que estructura la persona i fa possible “dir” el jo, els altres, el món. Mentre el subjecte no es diferencia de la resta de la realitat, encara no és totalment ell. Teories i sobre tot pràctiques, que converteixen les llengües en elements funcionals de comunicació, arriben a fer possible deslligar, per exemple, l’anglés basic de la cultura i literatura que ha conformat un Shakespeare, un Hopkins o un Dickinson... Tot i que qualsevol llengua té els seus nivells d’ús, sense la relació immediata o l’experiència personal que va obrint-se pas en la configuració del jo i del món, les limitacions verbals poden ser un correlat del més perillós empobriment humà.
Una mostra interessant d’aquest empobriment el podem constatar en l’estructuració religiosa de la persona. Els valencians, al costat de la pròpia expressió lingüística, en molts casos hem anat incorporant elements forasters al mateix centre de l’experiència religiosa, de tal manera que s’han produït com estrats segons la naturalesa de la relació: familiar, social, afectiva, laboral, cultural, religiosa... Una o algunes relacions s’han especialitzat en una sola llengua o, si més no, en el predomini d’una. Les fluctuacions personals acaben per produir incoherències i el jo es projecta en mosaic, sovint difícil d’interpretar pel receptor del missatge. La fe, com l’amor, exigeix la màxima coherència personal perquè té la possibilitat, com les grans opcions humanes, de conformar definitivament la pròpia persona. Des del “pare” o “mare” constitutius de les primeres i fundants experiències personals, fins la transcendent relació amb Déu, també viscut com a pare i mare, tal com recorda l’Evangeli, no hi pot haver un trencament habitual i conscient entre la llengua primera i les afegides, si no es vol caure en la inautenticitat o l’empobriment religiós. Quan una llengua és substituïda o menystinguda, amb tot l’univers cultural i tradicional que suposa, s’hi perd alguna cosa més que l’embolcall estrictament lingüístic i les persones i les comunitats n’ixen perdent. Continuar ignorant aquestes obvietats no és altra cosa que avançar en la desestructuració personal i col·lectiva, d’altra banda una més de les inflingides a les nostres pacients espatles del fa ben poc estrenat segle XXI. El retorn a la coherència lingüística i cultural és un dels camins més valuosos per tal d’anar avançant en tot allò que, com l’experiència religiosa, necessiten d’una terra ben preparada per fer possible la collita abundant de la pròpia dignitat humana.
Enric FERRER SOLIVARES
Escolapi. Llicenciat en Teologia.
* publicat al núm.3 de Ròssiga, Setmana Santa 2006
Escolapi. Llicenciat en Teologia.
* publicat al núm.3 de Ròssiga, Setmana Santa 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada